Trencant murs dins d’un CIE

pag16_movimientos1_web-9.jpgLa realitat dels Centres d’Internament de persones Estrangeres (CIE) és un dels punts negres més vergonyosos de la nostra societat. Fins i tot el mateix Consell General de l’Advocacia Espanyola va denunciar recentment que la meitat de les privacions de llibertat en aquests centres no té «un fonament legal», ja que aquestes instal•lacions serveixen de pas previ a l’expulsió del país i, finalment, menys del 50% de les persones recloses arriben a ser deportades.

Mentre les autoritats es decideixen a donar una solució a aquest problema, són moltes les organitzacions que treballen amb les persones que es troben recloses en aquests «camps de refugiats» dins les nostres fronteres. Una d’elles és l’Associació Elín, que, des de fa dotze anys, comparteix experiències amb emigrants i refugiats a Ceuta, vetllant pels seus drets i el reconeixement de la seva dignitat, oberts a grups i a persones que vulguin conèixer aquesta realitat. La línia de treball dins els CIE l’emmarquen en l’acompanyament per part de l’Associació Elín i la comunitat de Carmelites Vedrunes de Ceuta. Aquest acompanyament va dirigit a les persones immigrants que passen per Ceuta i són portades als centres d’internament. Tres dels seus voluntaris, Jesús, Magdalena i Estefania, han celebrat recentment una pregària al CIE d’Algesires i han volgut compartir el testimoni d’aquesta experiència.

El passat 18 de març Jesús, Magdalena i Estefania vam celebrar una gran pregària amb tots els nois que van voler acostar-se a compartir aquest moment tan especial. Entrar en un centre d’internament comporta una gran dificultat, atès que no existeixen unes regles internes clares i el seu funcionament depèn de forma arbitrària del que cada funcionari públic de l’Estat decideixi en cada moment. Això comporta que el fet de tenir permís de visita sigui acceptat o no pel treballador i, de la mateixa manera, el temps d’aquesta visita, així com el contacte que es tingui en aquell moment amb l’intern pot ser més o menys controlat, és a dir, més o menys humà i lliure.

Tot va començar amb la il•lusió i ganes d’un dels policies que treballen en aquest centre, una persona d’allò més sensible. Algú que es deixa sacsejar per la vida d’aquests joves, malgrat el seu físic impassible i dur caràcter. Qui amb tot el cor va preparar fins al més mínim detall: des dels dolços preferits dels nois, fins a la taula de l’Eucaristia portada des de casa.

En arribar ho preparem tot i els convidem a participar d’aquell moment d’unitat per a ells. Però amb el cor encongit i la por, alhora que ràbia, de sentir aquest silenci tan profund i fred que envoltava aquells murs, mentre els esperàvem.

Van anar arribant amb tristesa i preocupació, aquells als que ja coneixíem (Steve, Loumkua, Alex …) estaven especialment impactats per la nostra presència allà dins, semblaven no saber ben bé com reaccionar. Vam haver d’acostar-nos a saludar perquè el bloqueig era realment impactant. Vam anar saludant tots els que allí s’anaven acostant fins que va començar l’Eucaristia, una celebració de la què van formar part homes de totes les nacionalitats i religions, així com cultures. Russos, sud-americans, marroquins, sub-saharians… essent aquests últims els majoritaris. Tots junts al voltant d’una mateixa taula, units per Déu, sentint la fe, la força i sobretot l’amor.

En diverses llengües vam anar compartint les nostres motivacions, il•lusions, desitjos, esperances… en tots els idiomes que vam poder: anglès, francès i castellà. La celebració es va omplir també de paraules de pau i amor d’un pastor africà que va compartir el seu amor al proïsme des del més profund del seu cor. A la meitat dels musulmans els vam haver d’acomiadar perquè van anar a resar, però van demanar disculpes amb gran afecte i educació, una mica tristos pel fet d’haver de marxar.

Un dels moments més forts d’aquesta celebració va ser durant l’oració del parenostre en què ens vam donar les mans per pregar tots junts, cada un en la seva llengua i estant al pati tots units, com un de sol. Un dels voluntaris, Jesús, va veure que només hi faltaven els dos policies que allà ens vigilaven i els va convidar a unir-se al cercle per estar realment tots junts… Ells van dubtar però finalment es van unir al grup i vam pregar sentint que Déu estava en aquest pati o que nosaltres havíem ascendit al cel. Vam creure que allà hi havia el Regne i nosaltres a dins seu.

Vam viure que la seva voluntat s’estava fent realitat, perquè la seva voluntat era trencar fronteres i ho estàvem aconseguint tant a la terra com al cel. Vam menjar junts el pa que Ell ens va donar i que encara avui ens segueix alimentant. Experimentem el seu perdó, el perdó dels interns als treballadors que allí els custodien, perdonant així els que els ofenen. Demanem forces per no caure en la temptació de sentir-nos vençuts i enfonsar-nos en els moments de debilitat o de feblesa, i ser capaços d’alimentar aquest moment màgic que va ser únic i que potser mai abans s’havia viscut.
pag16_movimientos3_web-4.jpg
L’emoció d’aquesta gran pregària i comunió com a Església universal va acabar en festa animada pel grup d’africans. Vam haver d’ajudar-los a decidir-se per cantar sense por i escapant, encara que fos per un instant, d’aquesta presó. Ho vam aconseguir amb uns dolços, unes begudes i l’amor que aconsegueix trencar els murs, les tanques, les diferències entre uns i altres. Vam riure, vam ballar, vam cantar i, finalment, vam poder abraçar amb força compartida l’alegria d’aquest moment, unida al seu patiment, tot aconseguint buidar una part d’aquest dolor i omplint-los d’esperança per a continuar el camí.

Elín, amb el seu missatge, es va fer present un cop més; vam ser un petit oasi en aquest desert dur i fred que crivella l’ésser humà. Vam poder escoltar com alguns dels funcionaris se sorprenien de l’alegria dels joves, com elevaven el seu cant a Déu, lliures malgrat aquell lloc. Ens vam acomiadar d’ells, després de tres hores, entre rialles i abraçades.

Finalment vam passar a visitar el mòdul de dones: Nigèria, Costa d’Ivori, Algèria, Rússia, Tunísia… deu en total. Els transmetem la nostra alegria, de l’oració compartida, i ens ho van agrair entre somriures… un altre moment màgic. Mentre sortíem, ells ens anaven buscant amb la mirada que es creuava entre les reixes i ens acomiadava silenciosament, amb un clam compartit: gràcies!

Per a més informació:

www.asociacionelin.com
www.asociacionelinceuta.blogspot.com

Etiquetas:

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *