pag14_movimientos2_web-7.jpgTxema Urkijo Azkarate (Llodio, Àlaba, 1961) és llicenciat en dret i ha estat diversos anys advocat en exercici i membre de la Comissió Permanent de Gest per la Pau d’Euskal Herria. Després fou director de Drets Humans del Govern Basc i, fins desembre de 2012, assessor de la Direcció d’Atenció a Víctimes del Terrorisme del Govern Basc.

Com analitza vostè el conflicte i la violència a Euskal Herria?

A mi no em fa por parlar d’Euskal Herria com a realitat que abraça Euskadi i Navarra. Vinc d’una família carlina i també he estat membre actiu de Gest per la Pau d’Euskal Herria. Jo em refereixo a un conflicte de naturalesa política que consisteix en la dificultat d’encabir Euskal Herria, poble i territori, a l’Estat espanyol. Aquest conflicte existeix abans que aparegués ETA i continuarà existint una vegada que aquesta organització es dissolgui. Potser tindrà una gestió política raonable, però no tindrà una resolució fàcil. Però nego la relació de causalitat necessària entre aquest conflicte i la violència armada d’ETA. No hi ha víctimes del conflicte, sinó de la violència.

A qui s’ha de considerar víctima?

Víctima és tota persona que pateix un patiment injust ocasionat per una altra persona. La característica principal d’una víctima és la seva innocència. Hi ha d’altres persones que pateixen patiment i dolor, però no poden ser qualificades com a víctimes.

Quin és el camí per aconseguir una convivència reconciliada?

Hi ha tres exigències inqüestionables: curar les ferides del passat amb l’imperatiu ètic de la memòria; reconèixer i satisfer el dret de les víctimes a la veritat, justícia i reparació; i realitzar una revisió crítica del passat en la qual els agents productors de violència reconeguin el mal que provocaren i assumeixin la seva responsabilitat. A més d’aquestes exigències, hi ha diversos factors que poden ajudar: el treball associatiu de la societat civil fomentant valors i hàbits de respecte, tolerància i llibertat; polítiques d’educació per a la pau amb presència i intervenció de víctimes a les aules; i iniciatives de justícia restauradora que vagin més enllà del càstig als victimaris i la indemnització a les víctimes i ofereixin una satisfacció moral mitjançant la trobada i el reconeixement sincer del mal causat. I trobades entre víctimes de violència diferents, com ara l’experiència coneguda com Glencree.

Com satisfer l’imperatiu ètic de la memòria?

La memòria, dret de les víctimes i de la societat, és una obligació i deure que han de complir els poders públics. El Memorial de les Víctimes, que s’acordà construir, està paralitzat per la situació econòmica actual, però també per manca de voluntat política. En aquests propers quatre anys s’ha de posar en marxa l’Institut de la Memòria i els Drets Humans del País Basc, que s’ha d’encarregar de gestionar les polítiques públiques de memòria i promoure la construcció del relat. Aquest relat ha d’ésser plural. No hi ha, ni pot haver-hi, un relat únic. Tampoc ha d’ésser una memòria defensiva dels “meus” enfront dels “altres”. El desitjable seria una polifonia de relats amb l’únic limitador de la veritat i la justícia. Ha de comptar amb el consens de les diferents tradicions polítiques. No cal que sigui un relat sincrònic –fet tot alhora- i fins i tot podria canviar-se en el temps a mesura que s’avança en la seva construcció.

Quina intenció ha de guiar aquest relat?

La seva pretensió serà deslegitimar la violència. La intenció d’aquest relat públic no pot ser una altra que restaurar la veritat i la justícia. Els professors d’ètica Xabier Etxeberria i Galo Bilbao diuen que “la veritat ha d’estar lligada als episodis de violacions de drets humans. I la justícia exigeix que es reflecteixi com a malament fet allò que està malament; és per això que els relats dels victimaris només es podrien acceptar si reconeixen el patiment injust que han causat amb la consegüent assignació de responsabilitats”. El coneixement de la veritat requereix un peritatge per tal de descendir als episodis i a tots els seus causants: ETA, GAL i extrema dreta i cossos de seguretat de l’Estat. I considerar el cas de tortures, tenint en compte que diverses sentències del tribunal d’Estrasburg determinen que a Espanya no s’han establert mecanismes d’investigació davant denúncies i que hi ha hagut, al llarg de tot el període democràtic, una política sistemàtica d’indults a persones condemnades per practicar tortures. Tampoc es poden oblidar les amenaces i les extorsions econòmiques de l’anomenat “impost revolucionari”.

Es podran exigir responsabilitats?

Hi ha una raonable resposta judicial; encara que resten assumptes per resoldre, no és fàcil que quedi gent impune. En els abusos policials s’ha de tenir en compte que són policies aquells que han d’investigar la pròpia policia. I resten episodis desconeguts, difícils d’investigar. D’altra banda, la institució jurídica de la prescripció constitueix un obstacle per a la determinació de les responsabilitats penals.

Quins elements caldria, en el cas basc, un relat de memòria?

Crec que l’aguantarien cinc afirmacions fonamentals. Primera: la gran majoria de la societat basca apostà per les vies pacífiques i democràtiques per desenvolupar les seves legítimes aspiracions polítiques, entenent que cap conflicte polític ha de resoldre’s recorrent a l’ús de la violència. Segona: aquells que van optar per la violència terrorista van posar per davant el valor de les causes i objectius polítics a la dignitat humana, quan no existeix causa política o partidària que tingui un valor per sobre del respecte a la persona i al dret a la vida. Tercera: l’ús de la violència terrorista, radicalment fora de la llei, és una vulneració dels drets humans i ha generat un patiment injust. Quarta: en la lluita contra el terrorisme hi ha hagut episodis d’abusos policials que han constituït també vulneracions de drets humans i han causat patiment injust. I cinquena: la violència política i la seva persistència han estat el factor més important que ha condicionat el desenvolupament de la vida política i social en Euskal Herria.

Es mobilitzen algunes associacions de víctimes i d’aquells que demanen una altra política judicial i penitenciària. Organitzacions socials per la pau i la trobada s’han dissolt i d’altres estan en hores baixes. Hi ha cansament en la societat, més preocupada per la crisi econòmica. Es pot avançar?

Sento un estancament del Govern central en la seva política penitenciària per pressions o per càlculs interessats. L’allunyament de presos és una errada molt grossa. Seria molt diferent la dispersió de presos d’ETA en diverses presons que l’allunyament físic de la seva família i la seva terra. I si això no canvia és difícil que sorgeixin moviments d’autocrítica al món i entorn d’ETA. Encara que no demanin perdó, reconèixer el mal i assumir la responsabilitat del mateix acceptant que va estar malament seria imprescindible. L’aplicació de la doctrina Parot canviarà amb la resolució del Tribunal d’Estrasburg. El teixit associatiu per la pau i la reconciliació ha perdut força. Han estat molt valuoses les trobades a la presó de Nanclares entre víctimes i presos que ha reconegut el mal causat i han demanat perdó o en Glencree, a Irlanda, entre 27 persones víctimes de violències causades per GAL, ETA i abusos de la Policia o la Guàrdia Civil. Aquestes trobades suposen una satisfacció ètica i emotiva molt gran, però entre petits grups.

El repte de la convivència: responsabilitats i tasques

pag14_movimientos3_web-3.jpg

Txema Urkijo Azkarate

La convivència a Euskal Herria ha patit en les últimes dècades un fort deteriorament a conseqüència de l’acció de la violència política i el fanatisme. En aquest temps hem assistit al afebliment d’alguns principis ètics fonamentals, la fragmentació social, una escassa tolerància del pluralisme i una falta de respecte a la diferència i a la llibertat individual. La nostra societat ha d’enfrontar la superació de les ferides obertes per la violència i millorar la convivència social en unes condicions de pau i llibertat desconegudes fins ara. Aquest és un important desafiament per a tos el poders públics, per al conjunt de la ciutadania i el seu teixit associatiu.

Després de dècades de violència política, amb resultats traumàtics per a la nostra societat, no hauríem d’imaginar la convivència reconciliada sense l’imperatiu ètic de la memòria, sense la revisió crítica del nostre passat, sense el reconeixement del mal causat i l’assumpció de les corresponents responsabilitats, sense la presència de les víctimes i sense el respecte més absolut al conjunt dels drets humans.