pag14_movimientos1_web-16.jpgFrancisco Lorenzo, sociòleg, és coordinador de l’Equip d’Estudis de Càritas Espanyola i de la Fundació FOESSA, que publicarà el seu reconegut informe el pròxim octubre, aquesta vegada amb separates per autonomies. Oferí una conferència sobre Com afecta la crisi a la trajectòria vital de les persones.

Quins trets culturals marquen l’actual model de societat?

Preferim creixement a desenvolupament, tot creient que tenir més és millorar. Confonem valor i preu, estem sotmesos a allò que mana el mercat. Procurem plaer, tot considerant que no val la pena patir per res, per ningú, ni pel bé públic. Apostem per individus autosuficients, tot practicant allò del “campi qui pugui”. Vivim sota la tirania de la imatge i l’aparença, com si allò important fos el semblar i no el ser. Tot, també les persones, té per a nosaltres data de caducitat. Hem normalitzat el principi de “privatitzar guanys i socialitzar pèrdues”. On queden en aquest model les persones afectades per la crisi i l’exclusió?

En quina mesura s’ha agreujat l’atur?

Després de la crisi del 93-94 hi havia una taxa d’atur del 21%. Ara aquesta taxa és del 26%. Però, a més, hi ha diferències qualitatives: ha crescut enormement el percentatge de desocupats entre aquells que són sustentadors principals de les famílies; 1.800.000 llars tenen tots els seus actius en desocupació (suposen un 10’5% enfront del 2’5% de quan va començar la crisi); 300.000 grups familiars estan vivint de les pensions de la gent gran (a Navarra hi ha 3.860 llars en aquesta situació); el 52% de persones en atur pateixen una desocupació de llarga durada (en 2007 la desocupació cronificada representava el 22’7%). El desànim creix entre aquestes persones que, fartes de no trobar ocupació, acabaran per no sortir a buscar-ne.

Com ha crescut la desigualtat?

S’ha produït un deteriorament de les rendes sense comparació en les darreres dècades. Des de 2007 la renda mitjana ha caigut un 4%, mentre els preus s’han incrementat un 10%. Però la renda de les llars més riques no ha parat de créixer, mentre els ingressos de la població amb rendes més baixes han caigut a prop d’un 5% en termes reals cada any. I la diferència entre les rendes del 20% més ric de la població i el 80% restant s’han incrementat, durant la crisi, en un 30%.

Com afecta la crisi a la trajectòria vital de les persones?

En tres aspectes: els seus drets, les seves relacions i el seu sentit vital. Les persones amb treball precari, amb relacions socials inestables i que es donen en un nucli tancat i amb conviccions personals fràgils són vulnerables. A l’exclusió es pot arribar per manca d’ocupació, aïllament social i insignificança vital. Acostumem a parlar de la síndrome de les quatre “D”: depressió, acompanyada de tristesa i amb risc de caure en actitud destructiva; desmotivació que, per pèrdua d’esperança, condueix a l’immobilisme; desafiliació quan la persona es diu: qui s’interessa per mi?, per a qui canviaré? I això porta a l’anomia, a l’aïllament i a trencar totes les normes socials; i desconfiança en els altres i en si mateix, que deriva a victimitzar-se i a aprofitar-se dels altres.

Estem davant d’una dualització social? Quins efectes pot tenir?

Anem cap a un model de dualització social, en la qual la societat pot arribar a dividir-se en dos grups amb accés diferent a bens i serveis. Hi ha drets que s’estan perdent per a moltes persones i sembla difícil que es recuperin. No som una societat democràtica per tenir dret a votar, sinó en la mesura en què ens ocupem de tots i, especialment, dels més febles. Però es retallen drets bàsics, es restringeixen i redueixen prestacions, hi ha grups exclosos de serveis elementals, els serveis públics es col·lapsen i les entitats del tercer sector estan minvades. No hauríem de parlar de despesa social, sinó més aviat d’inversió social. Els processos de dualització social comporten trencament. No dotar-nos dels mecanismes redistributius necessaris és empènyer-nos a la fragmentació i al conflicte social. Sento algunes veus que em diuen: “Tot allò que estem estalviant en inversió social, ho gastarem en policia”.

És possible universalitzar una renda social bàsica?

Ara mateix a Espanya hi ha 650.000llars sense cap tipus d’ingrés. Abans de les eleccions de 2011 la Fundació FOESSA calculà que garantir un mínim vital universal suposaria 2.200 milions d’euros.

Davant la realitat social i econòmica, hi ha un imaginatiu col·lectiu?

La cultura dominant i els mitjans de comunicació, amb un discurs repetitiu, ens ha portat a interioritzar i acceptar que les coses són com són i no poden ser d’una altra manera. Així s’arriba admetre que hi ha drets que no ho són ni ho seran. I s’arriba també a culpabilitzar els afectats per la desocupació, la pobresa i l’exclusió. Cal una reflexió sobre els nostres models de vida. Austeritat és deixar de banda els febles? Davant d’això hi ha un discurs i una pràctica valent de moviments reivindicatius i d’organitzacions del tercer sector que diuen: “Si no podem atendre amb qualitat les persones, millor que ens n’anem a casa”.

Hi ha qui està fent negoci amb la pobresa?

Sí, i tant. Hi ha qui veu en la pobresa un nínxol d’ingressos. Però, evidentment, si algú pretén fer negoci treballant amb grups que no són rendibles, vulnerarà normes i drets. No donarà els serveis de qualitat que mereixen totes les persones.

Per què sociòlegs i analistes socials parlen tant d’exclusió social?

Aquest concepte, “exclusió social”, és d’origen francès. S’atribueix a René Lenoir, qui ho va fer servir en un llibre publicat el 1974. Permet superar la visió economicista del terme ”pobresa” i incorpora tres característiques fonamentals per comprendre les situacions de dificultat: el seu origen estructural, el seu caràcter multidimensional i la seva naturalesa de procés.

Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats?

Molts segur que no. S’han de depurar les greus responsabilitats personals i grupals (immobiliàries, financeres, transnacionals, polítiques) dels qui han produït la crisi i tant patiment. Però tots tenim alguna responsabilitat. Perquè no hi ha llei política que aguanti si no és pel desinterès popular.