pag14_movimientos_web-18.jpgCarlos Sánchez Mato s’autodefineix como a economista heterodox. Forma part d’ATTAC (Associació per a la Tributació de les Transaccions Financeres) i de les Plataformes per la Banca Pública i per l’Auditoria Ciutadana del Deute.

Per què defensa vostè una banca pública?

Bastants economistes heterodoxos, quan pensem en el sistema financer, opinem que els estalvis de la societat no han d’estar a mans privades ni ser gestionats per elles. Perquè la banca privada només busca la major rendibilitat a curt termini i això provoca el desastre social. La societat no se n’adona fins que es produeixen esclats com el que ara vivim.

Què passava al nostre país quan la fallida de Lehman Brothers?

A Espanya, l’anterior president de govern, quan regressà d’un viatge als Estats Units, va dir textualment que “Espanya tenia el sistema financer més solvent i més potent del món” i presumí d’un rigorós sistema de vigilància de les pràctiques financeres. Però al nostre país, a partir de l’entrada a l’euro, va haver-hi un creixement desaforat del crèdit. Una successió de bombolles –i no només immobiliària- que han produït un desmesurat encariment dels actius: habitatges, accions, valors d’empreses cotitzats o no en borsa. Com que havia crèdit fàcil, es van pagar preus altíssims per aquests bens.

Què han suposat els rescats bancaris?

L’expresident del govern no havia d’haver cregut massa el que va dir. Gairebé al mateix temps que tornava del seu viatge es van aprovar, al nostre país i a la Unió Europea, una sèrie de mesures que suposaren el començament del rescat més considerable que s’ha produït mai a l’economia mundial. En el cas espanyol ha suposat un ús descomunal dels diners públics per salvar de la fallida les entitats bancàries, que no han perdut res de les seves possessions ni del seu poder. Ha suposat un descomunal trasvassament del deute privat cap a l’Estat. I les més afavorides han resultat ser les elits que continuen dominant els consells d’administració de bancs i caixes d’estalvi i han aconseguit que tot continuï igual.

Com s’ha presentat aquest rescat?

Tot ocultant les seves raons, el seu caràcter veritbale i maquillant les seves pràctiques. Fent servir els mitjans de comunicació i tot repetint-ho com un mantra, ens han fet interioritzar que el problema era només de les Caixes d’Estalvi i no de la Banca Privada i ens han fet veure que estàvem davant de problemes de liquidesa i no de solvència de les entitats financeres. També ens van dir que aquests diners públics es recuperarien. I que, com que tots hem contribuït al desastre, també hem de pagar-lo entre tots. Són quatre grans falsedats.

Quina és la seva versió?

Puc assegurar que els ajuts prestats al sistema bancari espanyol han estat proporcionats en un 50% a les caixes i l’altra meitat als bancs. El sistema bancari espanyol, com l’europeu i el mundial, continua estant en fallida, és insolvent, no disposa de bens suficients per fer front als deutes que té. La seva realitat patrimonial i els seus balanços estan trucats, segons ve denunciant ATTAC contínuament; a més, tenen com a ostatge els dipòsits de la gent i els accionistes exposen pocs diners. Els diners de tots posats en el sistema bancari ha de convertir-se en accions de propietat pública.

Estan segurs els dipòsits dels estalviadors?

Les entitats financeres privades saben que els Estats, és a dir, el conjunt de la població, sempre han estat disposats a salvar els seus comportaments nocius. Després que es va saber la fallida de Lehman Brothers, la primera mesura que es prengué, per a tota la Unió Europea, fou elevar la garantia dels dipòsits, des de vint mil a cent mil euros per titular. Aquesta és l’assegurança que permet a la gent dormir tranquil·la quan deixa els seus diners al banc. Qui ho protegeix? El Fons de Garantia de Dipòsits, que a Espanya no només no té diners, sinó que està en una situació de fallida tècnica perquè, en aquest moment, segons els comptes oficials, té un patrimoni negatiu de menys tres mil milions d’euros. Amb aquesta quantia negativa està assegurant tots els dipòsits de fins a cent mil euros que hi ha a l’Estat Espanyol i que en l’actualitat sumen 795 mil milions d’euros. Però la gent no retira els fondos. Confia que l’Estat protegirà els seus estalvis i per això aquest aval és ajut públic.

Si el consell de ministres de la Unió Europea decreta que Espanya ha arribat al final de la situació de rescat, això és així?

No. En absolut. Les institucions financeres (malgrat tot l’ajut que han rebut: 1’42 bilions d’euros, dels que només 41.300 milions provenen del rescat europeu del Mecanisme Europeu d’Estabilitat) tenen ara un deute de 1’23 bilions d’euros. No només no han reduït, sinó que han incrementat el seu deute durant la crisi, mentre les famílies i les Administracions Públiques l’han reduït. No s’han adoptat les mesures que, de debò, resolen el problema.

Què és l’essencial en la seva idea de banca pública?

Té a veure amb un nou model de planificació, ha de ser una eina al servei d’un altre model de desenvolupament diferent, perquè el sistema capitalista no és capaç de produir un creixement sa. I també cal una gestió participativa per part dels estalviadors.

Com es pot reclamar i aconseguir una banca pública a mans i al servei de la ciutadania?

Només pot tirar-se endavant amb majories socials potents que s’han de construir amb educació popular, tot creant consciència crítica. Calen minories que siguin capaces de contagiar a petits grups la idea que existeixen alternatives possibles amb altres paràmetres i anar aconseguint agregats socials que les facin realitat. Aquesta pot ser una tasca llarga, però ara existeixen condicions objectives per aconseguir-ho. Cal un canvi de mentalitat: el plantejament seria que la majoria de la gent entengui que, o es crea una banca pública o els seus estalvis perillen, que els diners son un mitjà i no una finalitat i que el món financer existent és pura especulació a favor de les elits i no ajuda a crear riquesa i serveis per a les persones i la comunitat.