El passat 8 de novembre vam assistir a un més d’aquests desastres naturals davant els quals sembla que hauríem de sentir-nos impotents. «La força de la naturalesa», diuen, fent semblar que són inevitables tifons com ara l’Haiya que, en passar per Filipines, va deixar més de cinc mil persones mortes i centenars de milers de ferides, éssers humans que ho han perdut tot.

Mentre que la pluja fina genera vida, crea fertilitat i evita sequeres, ciclons i tempestes tropicals arrasen i generen dolor. Però les seves conseqüències no són inevitables ni podem quedar inermes davant seu. Es pot evitar que afectin sempre les persones més pobres: enfortint infraestructures i lluitant contra la precarietat de les condicions en què habitaven les víctimes abans que passi la destrucció. Fent previsió de les qui poden ser les víctimes del proper desastre.

No obstant això, no hi ha voluntat política de generar aquesta pluja suau, que cau a poc a poc al llarg de l’any. I es retalla la cooperació al desenvolupament mentre que s’anuncia a so de bombo i platerets l’ajuda d’emergència que s’envia a Filipines. Trist coincidència la celebració del 25è aniversari de l’Agència Espanyola de Cooperació al Desenvolupament (AECID) amb la tragèdia a Filipines, casualitat que ha permès al Govern «penjar-se la medalla» d’aquesta ajuda puntual, mentre que ha retallat i transformat l’ajuda estable de forma vergonyosa.

Pot també reduir-se la devastació lluitant contra les causes del canvi climàtic, que agreugen aquests fenòmens climatològics. Però, un cop més, la Cimera del Canvi Climàtic, celebrada a finals de novembre a Polònia, va acabar de forma decebedora, sense compromisos i amb una plantada de les ONG, atònites davant el que estaven veient. Davant totes aquestes paradoxes, defensem la pluja fina, la pluja fèrtil dels programes continuats d’ajuda, dels acords internacionals i també dels compromisos personals permanents en forma de voluntariat o de donacions regulars, no mogudes per la tragèdia mediàtica. «Tiene que llover” (ha de ploure), com deia la cançó, però d’una altra manera.