Ministeri i carisma (i III)

Com pots veure amic, amiga d’alandar, és la tercera part d’un tema, el que resa el títol, totes dues primeres parts del qual van sortir els mesos de maig i de juny. T’ho dic perquè si tens a l’abast els números de la revista corresponents a aquests dos mesos, no estaria de més que els tornessis a llegir; t’ajudaria a situar-te i et resultaria més fàcil entendre aquest tercer apartat sobre el tema que, alhora, és l’últim.

He presentat les raons, des d’una teologia d’estar per casa certament, que em porten a no trobar una relació, menys encara de pes, entre el ministeri del sacerdot i la seva vida celibatària. Tampoc, és veritat i ja ho he dit, en el sentit contrari, és a dir, una relació entre aquest ministeri i l’obligatorietat de la vida familiar i/o de parella. Crec que hauríem d’estar davant d’una opció totalment personal i lliure.

És veritat que totes dues realitats són individuals i personals, però totes dues també, vistes des de la vessant evangèlica, només tenen sentit en tant que acaben revertint en la comunitat. Per això, no podem parlar de celibat quan una persona decideix no compartir la seva vida amb una altra per tal únicament de dedicar-se als seus afers personals i propis, per molt lloables que siguin aquests. En aquests casos acostumem a dir amb tota raó que tal o qual persona s’ha quedat soltera, sense que hagi de significar quelcom bo o dolent.

És cert, com diu la Carta als cristians i cristianes Hebreus que «Ningú no es pot atribuir la dignitat sacerdotal, sinó només els que van ser cridats de la mateixa manera que Aaron» (5,4). Per tant, està clar que sacerdoci i vocació estan íntimament units, de tal manera que sense vocació és impossible viure en plenitud la missió sacerdotal. Sense entrar a jutjar cap cas en concret, moltes persones coneixem infinitud de sacerdots d’aquella Espanya «nacional catòlica» que no tenien tal vocació, encara que dotats d’una forta «bocació» (crec que s’entén el sentit del canvi de lletra en la mateixa paraula).

Amb la qual cosa no vull dir que existís culpa ni molt menys. Gràcies a Déu els nous aires del Concili Vaticà II van suposar per a un bon nombre d’ells poder abandonar un ministeri envers el qual en cap moment s’havien sentit cridats.

Una altra qüestió són els mitjans o camins a través dels quals és normal que arribi aquesta vocació a la persona. Encara que seria llarg comentar aquest tema, només dir que el camí normal no és altre que el de la comunitat on es viu i es celebra la fe. D’altra banda, serà després a la comunitat a qui haurà de servir ell mateix «Presidint la fracció del pa». Amb això, suposo que ho intueixes lector, lectora, estic descartant aquesta espècie de reclutament que, sobretot, es va fer en temps passats i al qual alguns intenten tornar avui, de nens o adolescents que després serien i seran formats en seminaris vivint gairebé d’esquena a la societat a la qual pertanyien o pertanyen, per molt que els seus dirigents diguin o intentin demostrar el contrari. Com vaig dir en números anteriors, per canviar semblant mentalitat i tipus de procedir cal donar un tomb profund a l’estructura de l’actual Església.

El mateix caldria dir del carisma, sigui del tipus que sigui. Dic això perquè tinc la impressió que, si exceptuem el celibat, fa l’efecte com si no existissin altres realitats cristianes a les quals poguéssim aplicar aquest terme. En canvi, Sant Pau ens ho deixa molt clar; només cal que ens endinsem en les seves cartes als cristians i cristianes de Corint, de Roma i d’Efes (1 Cor. 12,8-10; 1Co. 12, 28-30 Rom 12 , 6-8 i Ef 4, 11) per veure el llistat dels dons (carismes) que l’Esperit concedeix a certes persones, però per tal que després els posin al servei de les corresponents comunitats; mai per a ús personal i exclusiu ni de ell ni dels seus.

La qual cosa no vol dir que el prevere, a més d’haver rebut la vocació al ministeri, no pugui rebre un carisma o diversos, entre els quals podria estar el celibat. Però mai com a condició «sine qua non» per a rebre el sagrament de l’Orde.