Ministeri i carisma (I)

  • por

pag9_teologia_web-15.jpgSempre s’ha parlat molt del celibat sacerdotal, principalment en el sentit de deixar de ser una condició obligatòria per a tot home (la dona encara no pot ser ordenada) que se sent cridat al ministeri sacerdotal. El tema ha anat in crescendo, sobretot a partir del Concili Vaticà II, ja que, no en va, diversos bisbes van arribar a proposar-lo en aquell moment. Amb motiu de l’elecció del papa Francesc, nombroses persones han tornat a insistir en el tema com una de les tasques a la qual hauria de fer front el nou pontífex, sense dilatar-ho per més temps. De fet, bastants escrits que van anar apareixent en els dies posteriors a la seva elecció, escrits dirigits a ell, anaven precisament en aquesta línia, recordant-li que seria bo que posés aquest tema en l’agenda de les prioritats.

No tinc cap dubte que és un tema que exigeix una revisió urgent i immediata. Una altra cosa són per a mi les raons que han de portar a això, entre les quals voldria remarcar de manera especial la seva nul·la relació amb el tema important del ministeri presbiteral. Crec que, si no es posen tots dos en el mateix plat de la balança, pot portar a que s’addueixin per part de certes persones arguments vàlids, per què no?, però sense arribar mai a la veritable substància de la qüestió.

És aquesta la raó que em porta a abordar en primer lloc el tema del ministeri sacerdotal, ja que només després d’haver-hi aclarit alguns aspectes té sentit per a mi abordar la qüestió del celibat.

Per si algú espera respostes teològiques profundes, m’agradaria recordar per endavant el rètol que encapçala la secció on apareix precisament aquest article sobre ministeri i carisma. Com bé diu, no hem d’oblidar que ens trobem davant d’una «Teología en Pantuflas» que, segons el llenguatge vulgar, significaria més o menys una teologia d’estar per casa, sense grans pretensions i, pel mateix motiu, sense la més mínima intenció de donar lliçons ni assentar càtedra ni en aquest ni en cap altre tema.

No penso apel·lar a l’escriptura ni a la tradició, perquè no les domino prou com per a dir la darrera paraula sobre aquest tema segons les mateixes. Tanmateix, sí tinc clar que l’escriptura no diu res sobre això, en tot cas deixa entreveure indicis de, més aviat, el contrari; i, pel que fa a la tradició, hauríem de remuntar-nos a diversos segles de cristianisme per trobar-nos amb la pràctica d’aquesta disciplina.

La missió principal del prevere no és altra que la de presidir la celebració del Sopar del Senyor. No és, com podrien pensar moltes persones, la de predicar, ensenyar, catequitzar, aconsellar, dirigir espiritualment, etc. En tot cas, si ho ha de fer, no és precisament amb una obligació superior a la de qualsevol altre membre de la comunitat. Si se m’apura, diria jo, a títol personal, que no estaria de més que posseís dots d’acompanyament, entre d’altres, però en absolut podria ser considerat mai com una cosa necessària i menys encara imprescindible per poder rebre el sagrament de l’Orde. L’únic que apuntaria com a realment essencial seria la seva excel·lència en la caritat pel que fa a la seva capacitat d’estimar sense cap tipus de límits ni de diferències. Per tant, em resulta incomprensible com havent homes (les dones ara per ara n’estan excloses) provats de debò en l’amor, en la bondat i en la generositat de vegades extrema, «Es pugui arribar a privar a moltes comunitats cristianes del dret a (i un mandat de) celebrar el Sopar del Senyor per l’afany de mantenir una disciplina eclesiàstica», segons paraules del teòleg González Faus.

Al fil del que acabo de dir, no voldria deixar passar l’ocasió per adduir altra raó més, a partir del criteri de l’amor, per avalar l’argument de la dona com a presbítera. Per la senzilla raó que l’amor transcendeix tot tipus de condició humana com ara el sexe, la raça i també la religió, és clar. «Els que us heu batejat en Crist us heu revestit de Crist: ja no hi ha jueu ni grec, ni esclau ni lliure; ni home ni dona, ja que tots vosaltres sou un en Crist Jesús», segons paraules de l’apòstol Pau als Gàlates ( 3,27-28).

Si és, doncs, l’amor l’ideal, tot el que no anès en aquesta direcció significaria estar situat en el sentit contrari. I no sempre, ni de bon tros, per la possible indolència de l’home ordenat, sinó per l’estructura eclesial que arriba a convertir-lo en molts casos en un transmissor d’ordres, mandats i preceptes o en un administrador de rituals que tenen molt poc a veure amb presidir en l’amor i animar amb l’exemple a la vivència d’aquest.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.