La resurrecció més enllà del dogma

La resurrecció de Jesús i la resurrecció dels morts és un dels plats forts del dogma. Ho és també per a mi, vaja per davant; però no només perquè ho digui el dogma, sinó per altres raons.

M’agradaria fer algunes puntualitzacions sobre aquestes veritats de fe, calculant molt feble el fet d’haver de seguir recorrent al dogma per mantenir-les.

En primer lloc, m’agradaria dir que considero molt poc a la paraula «resurrecció». La idea que tots tenim sobre el que aquest concepte significa està en la línia d’una persona que ha mort -segons les garanties mèdiques i tota la resta que científicament hi vulgueu afegir- i que després torna a la vida de la mateixa manera que ho havia fet fins al moment abans d’haver passat el fatal desenllaç.

És veritat que en l’Evangeli de Sant Joan apareix el passatge on Jesús ressuscita Llàtzer després de portar quatre dies mort: «Llavors Jesús digué: ‘Traieu la llosa’. Però Marta, la germana del qual havia mort, li va replicar: ‘Senyor, ja fa pudor, perquè porta quatre dies mort «(Ju. 11,1-45). Bé, jo aquí no entraré, perquè desconec tot el context en què apareix aquest passatge. Sempre he cregut que el fet que Joan ho narri pot ser degut més a una catequesi sobre la vida definitiva i en plenitud que a una altra cosa; però no deixa de ser una opinió personal.

M’agradaria dir en aquest sentit dues coses molt concretes. En primer lloc, crec en la resurrecció de Jesús i en la resurrecció dels morts, tot i no agradar-me aquest concepte, senzillament perquè em fio de Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida» li diu ell mateix a la Marta, la germana de Llàtzer, al passatge citat anteriorment. Tant me fa el com i el de quina manera; però, si per posar-nos d’acord, cal fer servir la paraula «resurrecció», benvinguda sigui. Em fio de Jesús en aquest cas, perquè tinc raons per fer-ho, ja que en altres moments ho he fet i he experimentat que no m’ha fallat. Em refereixo, per exemple, al fet que quan he intentat viure d’acord amb el projecte de les Benaurances he aconseguit ser feliç. També ell ho va dir en aquest cas: «Feliços els …». Per tant, no solament no tinc motius per dubtar quan diu «Jo sóc la resurrecció i la vida», sinó que em produeix la mateixa certesa que en el cas anterior.

En segon lloc, per què considero que el vocable resurrecció no és per a mi el més encertat? Si ens endinsem en Sant Pau, ens trobem que diu, textualment, que «l’amor no passa mai» (1Cor. 13). Jo diria que no solament no passa mai, no té data de caducitat sinó que, un cop desapareguts els condicionants, com ara el temps i l’espai o, el que és el mateix, la matèria, que provoquen que l’amor tingui uns límits, vulguem o no, perviu per sempre en la màxima expressió que desborda el que la nostra capacitat mental és capaç d’aconseguir, precisament per estar sotmesa aquesta a les categories humanes que acabo d’esmentar fa un moment.

Per tant, per a mi ressuscitar no consisteix a tornar a la vida («ningú no ha tornat», hem sentit en tantes ocasions), sinó en despullar-nos d’allò que ens limita per assumir la plenitud i la infinitud d’aquest Déu que Sant Joan defineix com «amor» (1Ju 4,8). Ressuscitar, per tant, no consistiria en una altra cosa sinó a deixar per sempre la dimensió, més o menys gran, d’egoisme, entre d’altres defectes i limitacions, que cada persona pot portar dins de si mateixa, per entrar de manera definitiva en la dimensió d’un amor il·limitat i infinit. Precisament per això no necessito del dogma, sinó molta confiança en un Jesús, les paraules i accions del qual sobre Déu estan en la línia d’un Pare-Mare l’essència és l’amor del qual el porta a transformar en amor per sempre i sense límits tota la humanitat que ha deixat d’existir físicament.