Fins que la mort els separi?

Quan dues persones catòliques es casen ho fan «fins que la mort els separi», perquè d’aquesta manera ho prescriu el Dret Canònic. Si ens endinsem al cànon 1.056, allà trobem que s’hi estableix precisament que «les propietats essencials del matrimoni són la unitat i la indissolubilitat, que en el matrimoni cristià obtenen una fermesa per raó del sagrament». Com sempre, això és el que diuen les lleis, en aquest cas les eclesiàstiques que, per al cas, són el mateix, en el sentit que contenen les mateixes limitacions que tenen totes les lleis, siguin del tipus que siguin.

Deixem per un moment la llei i baixem a la vida que, al cap i a la fi, és a allà on es viu sempre la lluita en tots els seus aspectes i també, per descomptat, pel que fa a la convivència de parella.

Una vegada més em referiré a aquest tipus de persones que un dia van decidir fer un projecte de vida basat en la parella (o matrimoni per no ferir susceptibilitats), fonamentat en l’amor sincer i generós, salvant les limitacions pròpies que la condició humana acostuma a presentar amb massa freqüència. Per descomptat que deixo de banda els casos, que n’hi ha i molts, dels que de manera conscient o inconscient afronten la convivència com una mena d’aventura o d’alguna cosa semblant. Fins i tot resulta curiós sentir de vegades des de fora frases o expressions que es diu als nuvis en el moment del casament com, per exemple, «que tingueu sort o a veure si us van bé les coses». No faré cap comentari sobre això perquè per a mi no té sentit ni porta a l’objectiu últim al què jo vull arribar.

En primer lloc, he sentit moltíssimes vegades després d’haver finalitzat la celebració d’un casament que ha tingut lloc en una Església, encara que estic segur que passa el mateix quan s’ha celebrat seguint el que prescriu la llei civil, l’expressió següent per part de, com a mínim, alguna persona del públic assistent: «Ja esteu casats». Sempre he criticat aquesta manera de parlar i ho he dit públicament perquè el fet de casar-se no és un acte consistent en uns rituals que acaben amb la signatura dels contraents. Tothom sap que, al cap i a la fi, el matrimoni és un contracte per part de dues persones, però no per això podem dir que dues persones hagin quedat ja casades en el sentit més profund que el fet de casar-se conté.

He vist la cara de sorpresa que posava sempre la majoria quan deia que el que havia fet aquella parella no era altra cosa sinó ratificar públicament el que una dia van començar i, pel mateix, tant de bo mai haguessin de deixar de ratificar-ho, encara que no de manera tan solemne i visible com ara en aquell moment. Dic això perquè casar-se és una cosa que es va fent cada dia. Bé, doncs, si és així, vol dir que pot arribar un moment en què, per les raons que siguin, aquelles dues persones deixin d’estimar-se o que l’amor que fonamentava aquell projecte es vagi apagant fins a esdevenir cendres. I no podem dir que hagi estat la causa el fet que ja no s’agraden, no s’atreuen, o que s’han cansat mútuament o cinquanta mil coses més que poden arribar a succeir. La psicologia humana és massa complexa com per fer un veredicte contundent sobre ella pel que fa al comportament personal i, més encara, en el cas d’una relació bilateral.

Torno a insistir en que, en el cas que ens pertoca, m’estic referint a persones serioses, sinceres i generoses; és a dir, no entro en els casos en què la vel·leïtat és el més assenyat que hom pogués arribar a imaginar. Per tant, l’avançar de la vida pot portar a certes parelles a decréixer en l’amor, per què no?, a percebre o adonar-se que ja no són l’un per l’altre. Si això és així i ho és en certs casos, per què entestar-nos en que sigui el Codi de Dret Canònic el que prevalgui per sobre de la decisió de trencar la relació de parella (o de matrimoni, per si algú pogués sospitar) que els unia fins a aquest moment, després d’haver reflexionat, parlat i fins i tot en alguns casos, consultat amb terceres persones per afermar encara més i comptar amb l’opinió d’algú que percep la situació des de fora?

Crec que no es guanya res intentant mantenir el vincle a costa del que sigui. Quantes vegades s’ha fet i els resultats no és que hagin estat precisament lloables!

Potser algú pugui veure fora de context, però no puc per menys de portar a col·lació les paraules de Jesús als fariseus i mestres de la Llei: «No els feu cas, ja que a vegades posen sobre les espatlles dels altres càrregues pesades i en canvi ells no són capaços ni de moure amb un dit!«(Mt 23,4)

Que ningú pensi que el que he pretès ha estat fer un brindis a favor de l’albir matrimonial. Tot el contrari, considero la fidelitat duradora un valor inigualable; però sense que això sigui obstacle perquè en certs moments pugui arribar el final del compromís que un dia es va fer de manera responsable.