Estimar Déu per sobre totes les coses

  • por

pag9_teologia_web-43.jpgNo us sembla que hi ha una certa contradicció interna si ens atenim a les paraules literals d’aquest manament de la Llei de Déu? Tinc la impressió de trobar-me, almenys jo, davant d’una disjuntiva, en el sentit d’haver d’optar per Déu o per les coses, com si es tractés d’alguna cosa incompatible o com si l’un fos rival de l’altre.

És clar que tot depèn del que entenguem per coses, una de les paraules, per cert, més genèriques que hi ha al nostre diccionari. Em vénen a la memòria en aquests moments les paraules que va dir Jesús en una ocasió: «No es pot estimar -o servir, per al cas és el mateix- a Déu i als diners» (Mt 6,24). D’altra banda, hi ha un text en l’Antic Testament, concretament en el llibre de la Saviesa (13,1), on podem llegir que «Són necis per naturalesa els que no han estat capaços de descobrir Déu a través de les coses creades«. Per tant, si ens atenim a aquestes paraules, és clar que tot el que existeix és obra de Déu i imatge seva. La qual cosa vol dir que no existeix o, almenys, no hauria d’existir contradicció entre Ell i tota la resta.

On és, llavors, el possible antagonisme o contradicció en aquest cas? Evidentment no en les coses en sí mateixes, sinó en l’ús que de les mateixes fem les persones. Som, doncs, els éssers humans els que vam crear el conflicte entre l’humà i el diví que podríem anomenar en aquest cas. Si em permeteu anar una mica més lluny, el veritable conflicte arrencaria a partir del moment en què tergiversem els termes; és a dir, donem un tomb a la realitat posant les persones al servei de les coses i no viceversa.

Per tant, «Estimar Déu sobre totes les coses» no té una altra explicació que posar cadascú en el lloc que li correspon en l’escala de valors. És a dir, posar les coses al servei de les persones, que, al cap i a la fi, són la imatge més clara i nítida de Déu i no viceversa. Tot això, segons paraules de Jesús, significaria «Posar el dissabte al servei de l’home i no al contrari«, segons relata l’evangelista Marc, 2, 27-28.

Per si a algú no li queda clar el que s’ha dit fins ara o continua tenint dubtes, li recomanaria llegir amb calma el capítol 25, 31-46 de l’evangelista Mateu. S’hi diu de manera clara i contundent que donar de menjar al famolenc, de beure a l’assedegat, acollir l’emigrant i estranger, visitar l’empresonat, donar casa a qui no té llar, etc. són els signes més clars de l’amor prestat a Déu. És clar, doncs, que de rivalitat, res i de contradicció, menys encara.

Estimar Déu per sobre de tota la resta, per tant, no consisteix en cap tipus de mística desarrelada de la terra; menys encara si per a tal mística hem de deixar de banda la persona que ens necessita. No puc deixar de citar aquí la paràbola del Bon Samarità que refereix l’evangelista Lluc, 10,30-36. Dos homes que passen de llarg perquè tenen por de no arribar a temps al culte del temple mentre, a la vora del camí, una persona es troba malferida. També l’Antic Testament, sobretot per mitjà dels profetes, fa esment del veritable culte a Déu, que no consisteix en una altra cosa que en ajudar la vídua i el pobre i donar un cop de mà al desvalgut. Aquest és l’amor, d’on procedeix el veritable culte que plau a Yahavé.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.