Creure

L’Any de la Fe, proclamat pel papa Benet XVI, va començar el 11 d’octubre de 2012, amb motiu del 50è aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II i conclourà el 24 de novembre de 2013, en la solemnitat de Crist Rei de l’Univers. No ens ha d’estranyar, doncs, que, durant aquest any es parli de la fe a nivell d’Església amb molta més assiduïtat de la que és habitual.

Pel que em fa a mi, he de dir que el concepte de fe m’introdueix de manera obligada en l’àmbit de creure i de les creences que, personalment considero que no són el mateix, ni de bon tros.

Si ens remuntéssim al catecisme d’abans, concretament el del jesuïta pare Astete de la meva infància, allà ens trobaríem amb la definició que ell atribuïa a la fe; deia que «fe era creure en allò que no vam veure». Com pot imaginar el lector o lectora, es podia arribar a posar al mateix sac tot el que hom voldria i més, com de fet s’ha arribat a fer tantes vegades.

Segons aquesta definició, la fe estaria molt més a prop de la raó; potser, per ser més exactes, de la «sense raó», que de la voluntat. Per tant, tota persona que es considerés creient, en aquest cas en el cristianisme a través de la doctrina presentada per part de l’Església, havia d’estar disposada a acceptar tot el que aquesta li presentés, independentment que la persona en qüestió ho entengués o no. Està clar, doncs, que, si ens cenyim a aquesta definició, es troba perfecta explicació a tota la qüestió de dogmes i de misteris, entre altres coses. No es tractaria, doncs, d’entendre, sinó d’acceptar allò que altres persones «autoritzades» dicten com a veritat o com a qüestió de fe.

Per la mateixa raó, no ens ha de causar cap tipus d’estranyesa que, segons aquest criteri, es podia arribar a ser bon creient, bon cristià o cristiana, amb el sol fet de «creure» molt (ho poso entre cometes). No calia que les bones obres avalessin aquesta creença; si les havia, molt millor. Encara que és veritat que el que sempre ha tingut com a contradictori tota persona en el seu mínim judici és el fet que una persona es manifestés creient i estigués disposada al mateix temps a fer el mal a les altres en tot moment.

Anant-hi una mica més, m’atreviria a dir que es pot tenir una fe fundada teològicament i fins i tot considerar-la com a revelada i, en canvi, estar a anys llum del compromís que aquesta fe exigeix, demana i comporta. Això succeeix quan la persona creient en concret s’ha quedat en la dimensió del pur coneixement sense donar el pas necessari de cara a assumir i a fer-la una cosa pròpia i personal.

Que consti que no estic parlant de manera teòrica i abstracta, ja que el cas més clar respecte al que acabo de dir el tenim en la persona del mateix Pere, tal com ens ho narra l’evangelista Mateu, 16, 13-23. El passatge és prou conegut i, per tant, no ho citaré literalment. Però allà hi apareix clar com Pere fa el que avui podríem anomenar un acte profund de fe, manifestant que Jesús és el Messies («Tu ets el fill del Déu viu«). Professió que el mateix Jesús no rebutja, abans el contrari: assenteix dient que és veritat.

De manera immediata, però, és el mateix Pere qui surt al pas retraient Jesús que el seu messianisme hagi de passar per la persecució i per la mort. Continua dient Mateu que «Des d’aleshores Jesús començà a manifestar als seus deixebles que Ell havia d’anar a Jerusalem i patir molt de part dels notables, els grans sacerdots i els escribes i ser matat i ressuscitar el tercer dia. Prenent-li a banda Pere, es va posar a reprendre’l dient: ‘Mai de la vida, Senyor! De cap manera et passarà això! `Però Ell es girà i digué a Pere: ‘Vés-te’n d’aquí, Satanàs!`«.

Per tant, està clar que creure no significa professar la fe de la manera més ortodoxa possible, sinó tenir disposició per assumir amb total generositat l’experiència viscuda per la persona en qui es fonamenta aquesta fe, segons les paraules també de Jesús en una altra ocasió: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu«. O també «No tothom qui diu Senyor, Senyor, sinó la persona que fa la voluntat del meu Pare«.

Tot això ens estaria dient que la fe ha de ser sobretot un acte de confiança absoluta en algú. Aquell «Sé de qui m’he fiat«, tal com li recorda el mateix Pau a Timoteu en la segona carta que li adreça (2Tim 1,1).

Una fe que només es mou en l’intel·lecte no pot ser transformadora, que és a on ens ha de portar una fe veritable. Hem de pensar en una fe arrelada al cor, en el sentit més genuí de la paraula, és a dir, una fe que consisteix a apostar a totes per algú en qui confies que no només no t’enganyarà, sinó que va estar amb tu en tot moment: «Jo estaré amb vosaltres fins a la fi del món» (Mt 28,19), en l’àrdua tasca de treballar pel Regne. Cosa que difícilment arribaran a fer mai els dogmes ni els misteris.